Diners des de casa!!!

divendres, 21 de desembre del 2012

Publicació al DOReus

1a quinzena de desembre
Mòmies a Reus
Pot semblar estrany, o si més no sorprenent, però certament es van localitzar mòmies al terme municipal de la nostra ciutat. D’entrada, tot i restar exotisme a la qüestió, val a dir que no es tracta de mòmies de milers d'anys d'antiguitat ni de caràcter enigmàtic.

La ubicació dels diferents cementiris que ha tingut la ciutat ha estat variada. Des d’un primer que acompanyava l’església arcaica, a la zona on es va bastir la Prioral de Sant Pere, fins a l’actual de la carretera de Montblanc, existint entremig d’altres localitzacions. El penúltim cementiri es va establir al costat del Santuari del Roser, antiga edificació on avui s'erigeix la biblioteca de l'IES Gabriel Ferrater. Amb motiu de la manca de salubritat de l'indret, es va fer necessari desplaçar el sacrosant fins on és ara.

Durant el procés d'exhumació de les tombes dut a terme l’any 1918 es van localitzar uns 2000 cossos, dels quals unes dotzenes s’havien conservat en un estat excepcional, segons relata en Salvador Vilaseca i ho confirma diferent material gràfic. Es tractava talment de mòmies d'homes, dones i criatures, apergaminades i amb un pes nimi que “amb una sola mà, i sense cap esforç, se les podia moure”. Certes condicions del subsòl de la zona on havien estat enterrades ho havien permès. La resta, la majoria dels difunts, mostraven l’estat habitual d’aquests casos.

Totes les tombes es van traslladar al nou cementiri, l’actual. Bé totes no. La fossa comuna s’hi va deixar i, malgrat les posteriors obres que s’hi ha anat fent en aquell indret al llarg del segle XX, potser encara hi resten.

diumenge, 2 de desembre del 2012

Publicació al DOReus

Des del novembre faig una col·laboració al quinzenal gratuït DOReus, ocupant un espai d'una columna on relato aspectes curiosos i poc coneguts de la ciutat de Reus.
Un cop hagi passat cada quinzena, penjaré el relat al bloc.
De vegades el text que llegiu aquí serà lleugerament diferent al publicat a causa de les "retallades", en aquest cas literàries, per ajustament d'espai.
Bé, espero que us agradi.
Aquí va el primer:


2a quinzena novembre 2012
El Grup Modernista de Reus i la festa druídica. Veritat o mite?
Quina relació guardava  l’il·lustre escriptori pintor reusenc Hortensi Güell amb les celebracions celtes i amb el fil conductor del Modernisme? Sembla com si volguéssim barrejar naps amb cols, però certament n’hi va existir una.
Cal remuntar-nos a finals del segle XIX, quan l’efímer Grup Modernista de Reus, o altrament anomenat colla de ca l’Aladern (nom amb el que es coneixia en Cosme Vidal, propietari de la llibreria “La Regional”, al número 33 del carrer Jesús), compost per deu membres, es trobaven assíduament per fer-la petar al local.

El caràcter idealista, exploratori i “retro” d’aquells modernistes reusencs els conduïa a mirar de retrobar els seus orígens en la Natura i, en això, la notable contribució de l’Hortensi Güell i del mateix Cosme Vidal els va dur a preparar una “festa druídica” en honor a aquells antics sacerdots celtes. El lloc: un suposat dolmen prehistòric dedicat als sacrificis i situat a Alcover, al Mas de l’Olm (o de l’Holm).

La veritat és que el programa era complex i agosarat: un dia sencer en aquella pedra, saludant l’albada amb cants, seguit d’odes, balls i oracions a la Mare Natura, encesa de foguera, un sacrifici druídic al migdia, beuratges, més cants i danses, i d’altres accions similars. Fins i tot, prèviament, s’hi havia anat a temptejar el terreny: fotografies, escrits i dibuixos (del mateix Güell) ho confirmen.
La festa en honor als druides, però, no es va arribar a celebrar mai. La marxa d’en Cosme Vidal a Barcelona va dispersar el grup i, conseqüentment, la possibilitat d’aquell acte.
Quedarà, doncs, per a la memòria popular, un intent entre curiós i extravagant, típic d’aquells personatges reusencs de la colla de ca l’Aladern, en el que, per cert, el “sacrifici druídic” esmentat era, talment, un bon arròs campestre.

diumenge, 21 d’octubre del 2012

Números immensos


Arran dels comentaris escoltats en un programa de ràdio en què parlaven sobre la fortuna dels reis d'Espanya i es feia esment a la quantitat d'euros en què estava valorada, he decidit escriure aquest post que ja em voltava pel cap des de feia molt de temps.
Segons recordo, es deia que eren uns mil set-cents vint-i-tres milions d'euros (1.723.000.000 €). Amb independència dels comentaris que això susciti, aquest text va encaminat a aclarir un tema que és recurrent en els mitjans de comunicació: la traducció del grans números quan apareixen en diferents idiomes.
El convidat que explicava al notícia deia que aquests 1723 milions d'euros, amb una conversió d'1.33 $ per € (sobre això, res a dir), eren 2.3 bilions de dòlars, segons una revista o rotatiu anglosaxó (no recordo si era el Financial Times o un altre).
Error!
El comunicador havia cregut a dreta llei que els dos valors eren equivalents ja que havia traduït literalment billion (en anglès) a bilió (en català) sense saber (podia no saber-ho, però es tractava d'un reputat escriptor i periodista) que one billion no és el mateix que un bilió; ni de bon tros!
En català, un bilió és 1.000.000.000.000, és a dir, un milió de milions o un 1 seguit de 12 zeros. En canvi, en anglès one billion és 1.000.000.000, és a dir, mil milions en català, o un 1 seguit de 9 zeros. Per tant hi ha una diferència d'un factor de 1000, gens menyspreable.
En conseqüència, el que deia la premsa en anglès amb 2.3 billions és que la valoració de la fortuna reial és d'uns 2300 milions de dòlars (1.33 x 1723 milions d'euros), no 2.3 bilions de dòlars.
A banda, i tal com el conductor del programa insistia de manera reiterativa en què no podien ser 2.3 bilions de dòlars, només cal tenir al cap una mica la magnitud dels números que es diuen i aplicar el sentit comú, amb criteri. Com a exemple, el PIB de l'Estat Espanyol és d'un bilió d'euros (1.000.000.000.000) aproximadament; per tant, que la fortuna reial sigui el doble del PIB espanyol, potser és passar-se dos pobles (tot i que 1723 milions no és una fotesa).
Altres exemples d'aquest estil són els documentals televisius, la major part dels quals són traduïts de l'anglès i on no es pren massa cura davant dels grans números.
No fa massa vaig sentir en un d'ells, en castellà (el que s'aplica al català és perfectament exportable al castellà), que la població mundial era de 7 billones de persones (!!!). Al que realment es referien era a 7000 milions (7 seguit de 9 zeros), però, és clar, s'havia traduït literalment de l'anglès seven billion (7 seguit de 9 zeros), tot fent l'error billion = billón (!). Si fossin certs els 7 bilions d'habitants, a cadascú ens correspondria només 20 m2 de superfície -ens ofegaríem entre nosaltres- (en realitat són 21.000 m2 per habitant, és a dir, gairebé dos camps de futbol).
Un altre cas és l'edat de l'univers, estimada en 13700 milions d'anys, que s'ha "traduït" per 13.7 bilions d'anys (de 13.7 billion). Nou error.
I així, uns quants...
La següent taula recull aquests nombres en sis idiomes del nostre voltant. S'observa com el català, el castellà, l'italià i el francès segueixen un mateix patró, tot diferint de l'anglès i el portuguès brasiler, que en segueixen un altre.
  

Català
Castellano
Français
Italiano
Português do Brasil
English
106*
milió
millón
million
milione
milhão
million
109
mil milions o miliard
mil millones o millardo
milliard
miliardo
bilhão
billion
1012
bilió
billón
billion
bilione
trilhão
trillion
1015
mil bilions o biliard
mil billones o billardo
billiard
biliardo
quatrilhão
quatrillion
*106 = 1 seguit de 6 zeros = 1.000.000

A veure si tot plegat ajuda a aportar una mica de llum al respecte!



dijous, 4 d’octubre del 2012

L’Observatori d’Infraroig Spitzer de la NASA mesura l’expansió de l’Univers

Els astrònoms que utilitzen el Telescopi Espacial Spitzer de la NASA han anunciat el mesurament més precís fins a la data de la constant de Hubble, H0, o la velocitat a la que el nostre univers s'està expandint.

La constant de Hubble porta el nom de l'astrònom Edwin P. Hubble, que va sorprendre el món en la dècada de 1920, confirmant que el nostre univers s'ha estat expandint des del Big Bang: fa 13700 milions d'anys. A finals de 1990, els astrònoms van descobrir que l'expansió s'està accelerant. La determinació de la velocitat d'expansió és crítica per a la comprensió de l'edat i mida de l'univers.

A diferència del Telescopi Espacial del Hubble, que veu el cosmos en llum visible, l’Spitzer utilitza l’infraroig llunyà (longitud d'ona llarga ) per fer les mesures, millorant en un factor de 3 respecte a estudis similars del telescopi Hubble i amb una incertesa de només un 3 per cent, un salt gegant en l'exactitud dels mesuraments cosmològics. El nou valor definit per la constant de Hubble és 74,3 ± 2,1 quilòmetres per segon per megaparsec. Un megaparsec és una distància d’aproximadament 3 milions d'anys llum.

Tal i com es creu, l’expansió és produïda per l’energia fosca, com a força contrària a la gravetat que no és capaç de contrarestar l’expansió produïda per la primera. L’energia fosca conforma el 73% de l‘energia de l’univers (recordeu que a nivell cosmològic s’entén que massa i energia són equivalents, d'acord amb l’equació d’Einstein E = m·c^2, on c és la constant velocitat de la llum).

Glenn Wahlgren, científic del programa Spitzer de la NASA a Washington, va dir que la visió infraroja, que veu a través de la pols per proporcionar millors vistes d'estrelles variables anomenades Cefeides, va permetre l’Spitzer millorar els mesuraments anteriors de la constant de Hubble. "Aquestes estrelles polsants són esglaons vitals en el que els astrònoms anomenen l'escala còsmica de distàncies: un conjunt d'objectes amb distàncies conegudes que, quan es combina amb la velocitat a la qual els objectes s'allunyen de nosaltres, revelen la velocitat d'expansió de l'univers", va dir Wahlgren. Les Cefeides són crucials per als càlculs perquè les seves distàncies de la Terra es poden mesurar fàcilment.



La versió completa d’aquest article, amb imatges, és a:

 Nota: El text és un extracte d’un resum fet pel Media Relations Office of Jet Propulsion Laboratory, California Institute Of Technology, NASA, Pasadena, California, USA.
Les meves apreciacions són en cursiva.

 

dijous, 9 d’agost del 2012

Nou relat

El digital català de cultura Núvol, en el marc d'un premi de relat curt, m'ha publicat el conte amb el que hi participo.
Cliqueu aquí si el voleu llegir (és molt curtet).
Desitjo que us agradi.

dilluns, 30 de juliol del 2012

Procés de confirmació de la detecció del bosó de Higgs


Segons diferents especialistes, sembla que en el millor dels casos la confirmació que la partícula detectada al LHC no arribarà fins a finals d'any o fins l'estiu que ve, quan les dades obtingudes hagin estat processades i estudiades.
Tot i això, altres experts son menys optimistes i no confien que la troballa sigui realment aquest bosó, ja que consideren que tan sols és quelcom compatible i que caldran molts anys encara per confirmar-ho.
Aquesta web, malgrat que molt tècnica, recull moltes d'aquestes opinions. Es pot donar un cop d'ull a alguns dels comentaris.

dijous, 5 de juliol del 2012

Detecten el bosó de Higgs

Sembla ser que al laboratori de Ginebra del CERN dos equips investigadors han descobert l’anomenada partícula de Déu, el bosó de Higgs, treballant amb el LHC (Large Hadron Collider).
Però, què és això d’un bosó, i quina importància té aquest en concret?
Fem una mica de repàs de física de partícules.

Model Estàndard
Durant el segle XX es va desenvolupar de forma teòrica l’anomenat Model Estàndard que pretenia descriure tota la física de la matèria i l’energia a qualsevol escala (subatòmica i supragalàctica), descrivint les quatre forces fonamentals (gravitacional, electromagnètica, interacció nuclear forta i interacció nuclear dèbil) i les seves interaccions al llarg de la història de l’Univers. Aquest model preveia l’existència d’un seguit de partícules anomenades elementals de les quals, en un començament de la teoria, ja se’n coneixien algunes com l’electró i el fotó, entre d’altres. Els experiments que es van anar fent a posteriori van anar descobrint i confirmant les partícules que s’havien teoritzat.
Una de les més importants i més difícils de descobrir era, precisament, el bosó de Higgs (H), postulat per Peter Higgs i d’altres físics l’any 1964. De fet és l’única partícula elemental del Model Estàndard que encara no havia pogut ser detectada (val a dir que també queda per descobrir el gravitó, responsable dels camps gravitatoris, però aquest tema va associat a la difícil unificació entre la Teoria de la Relativitat i la Mecànica Quàntica).

Perquè era difícil de descobrir?
La dificultat raïa en dos aspectes: (1) l’alta energia que calia aplicar a l’experiment per aconseguir generar la partícula i (2) l’ínfim temps de vida d’aquesta que no facilitava la seva detecció.
La primera qüestió suposava avançar en l’estat de la tècnica per assolir uns acceleradors de partícules que permetessin obtenir molt altes energies. Això s’ha assolit amb el LHC, col·lisionador que fins fa pocs anys no ha pogut ser desenvolupat i que, en part, es va construir amb l’objectiu de trobar aquesta partícula, a més d’altres pretensions, com la generació de microforats negres (d’això ja en parlarem un altre dia).
Quant a la insignificant vida del bosó i la seva indetectabilitat, es pot deduir la seva existència per les partícules en les que es desintegra en cascada immediatament després de crear-se, ja que aquestes perduren més i poden ser detectades. Cada partícula desintegrada dóna lloc a una empremta de decaïment específica, i per això pot ser identificada.

D’on ve el nom “Partícula de Déu?”
És un tema més o menys anecdòtic.
El premi Nobel Leo Lederman va publicar, cap als anys 90, un text de divulgació sobre la física i anomenava aquesta partícula “the Goddamn Particle”, és a dir, la partícula punyetera, per la seva dificultat en deixar-se descobrir.
L’editor del llibre, però, va decidir canviar el nom pel de “The God Particle” i així es va transmetre definitivament.

De totes maneres, deixant de banda els aspectes curiosos de la denominació, bé pot entendre’s com un pas molt important en la comprensió de l’Univers, com veurem més endavant; un pas diví?

Però, què són les partícules elementals?
L’àtom el coneixem com un nucli format per protons i neutrons orbitat per electrons. Són anomenades partícules subatòmiques. L’electró és una partícula que no es pot dividir en d’altres ni està formada per d’altres. Es tracta, doncs, d’una partícula elemental. En canvi, el protó i el neutró estan formats per altres partícules, els quarks, que, aquests sí, són elementals.
Seguint aquesta concepció n’hi ha més partícules elementals amb massa, fetes de matèria (o antimatèria). Totes elles s’anomenen fermions i com a exemple tenim l’electró, els quarks i els neutrins, entre d’altres.
D’altra banda, aquests fermions han de mantenir-se units o interaccionar entre ells a través de les quatre forces fonamentals anteriorment enunciades. D’això s’encarreguen uns tipus de partícules sense massa (realment no és així, ja que les de la interacció dèbil en tenen i d’explicar-ho s’encarrega precisament el bosó de Higgs), anomenades bosons, de les quals la més coneguda és el fotó, responsable de transmetre l’electromagnetisme. Uns altres bosons són els gluons i el gravitó, encarregat del camp gravitatori. El bosó de Higgs és, doncs, una d’aquestes partícules sense massa capaç d’explicar l’existència i comportament d’altres.

Per què serveix el bosó de Higgs?
Bàsicament explica per què els fermions tenen massa i per què existeixen diferències tant grans entre ells. Per exemple, comparant l’electró amb els quarks (n’hi ha diversos), aquests darrers mostren masses 650 a 350.000 vegades més grans.
Específicament, el bosó de Higgs és part inseparable de l'anomenat camp de Higgs. Perquè ens fem una idea, el camp de Higgs ve a ser com el camp gravitatori, que és per tot arreu, omple tot l’Univers i, poc o molt, ens afecta sempre (pesem, ens cauen els objectes, l’aigua dins d’un got que no vessa, l’òrbita de la Terra al voltant del Sol, la forma de les galàxies, l’energia necessària per enviar un coet a l’espai...). I la partícula que ho fa possible és el gravitó.
De manera anàloga, el camp de Higgs necessita d’una partícula que li doni raó de ser: el bosó de Higgs.
El que diu la teoria sobre el camp de Higgs és que la diferència de massa entre partícules ve donada per com interactua el camp de Higgs amb cada partícula, de manera que quan major és aquesta interacció, més pesada és la partícula.
Com a exemple, per a entendre-ho, suposem que volem fer bunyols de vent. Agafem una boleta de massa de bunyol i la posem en una paella amb no massa oli calent, de manera que l’oli amb prou feines arribi a la meitat del bunyol, deixant la resta sense que li toqui l’oli. Al costat tenim una fregidora plena d’oli  calent on hi submergim completament una altra boleta de bunyol. Al cap d’un temps els dos bunyols s’hauran fet, però el segon s’haurà inflat molt més que el primer ja que l’oli interaccionava amb tota la massa, mentre que a la paella el contacte era menor. Així es pot representar la interacció entre el camp de Higgs (oli calent) a través del seu portador, el bosó de Higgs, i la matèria (partícules elementals amb massa; els bunyols).

Com s’ha aconseguit detectar-la?
File:CMS Higgs-event.jpg
El primer punt ha estat disposar d’un accelerador que permetés obtenir les altes energies de col·lisió que es necessitaven, de 126 GeV (això és molt per a una partícula): El LHC del CERN.
Després ha calgut crear ingents quantitats de xocs de partícules, 300 milions per segon, (i de dades per processar) per, estadísticament, generar la partícula que es buscava.
I després, un cop detectada, poder repetir el resultat com a mínim 20 vegades seguides; és a dir, la probabilitat que això succeeixi és menor del 0,00006%.
Doncs tot això s’ha aconseguit

Per què és tant important?
Perquè si no s’hagués pogut detectar, bàsicament caldria replantejar-se el Model Estàndard, amb la qual cosa el coneixement actual i predit de l’Univers a totes les escales hauria de ser revisat i, encara que existeixen alternatives, cap està tan desenvolupada, és tan coherent i, inclús, tan elegant, con aquest Model.
A banda, tot i aquest bon camí del Model Estàndard, aquest només és capaç de descriure el 4 % de l’Univers, és a dir, el que és composat per matèria “convencional” visible, mentre que el 96% restant és format per les desconegudes energia (73%) i matèria obscures (23%), i el bosó de Higgs ha de permetre començar a conèixer la naturalesa d’aquestes.

Pot semblar que un 4% de coneixement del que ens envolta és una nimietat, però, amb tota humilitat, quin % de tot l’Univers en som, nosaltres?

Aspectes finals
S’han de acabar d’analitzar les dades per donar un veredicte definitiu. De totes maneres, sigui un descobriment confirmat o no, el que és clar és que, si no ara, en breu es trobarà. El LHC només té un any de vida útil.

Per cert, la Wikipèdia en castellà i en anglès ja mostraven actualitzades el mateix dia del descobriment, les seves planes dedicades al bosó de Higgs.

Sobre les forces de la naturalesa, la matèria i antimatèria, l’energia i la matèria obscures, els forats negres... en parlarem més endavant.